Nosaltres també demanem la paraula

Mercè Vilarrubias i Sonia Sierra

NOTA:  Aquest article va ser enviat al diari Ara perquè sembla evident que no hi ha diàleg entre les diferents posicions davant de la secessió de Catalunya i ens semblava interessant explicar el nostre punt de vista a un públic potencialment independentista. Va ser rebutjat amb l'argument de que ja publicaven molts articles sobre el tema i no volen esdevenir un monogràfic sobre aquest tema.

Llegint un sol dia la premsa editada a Catalunya, veient TV3 o escoltant Catalunya Ràdio, es fa clarament palès un malentès que, des del nostre punt de vista,  recorre tot el procés sobiranista.

Aquest malentès consisteix en creure que les diferències d’opinió sobre el procés sobiranista es limiten a dues entitats monolítiques. Per una banda, tenim  un poble català uniforme que està d’acord amb la independència de Catalunya. Des de fa un any i mig, sentim parlar del “poble català”, “Catalunya”, “la voluntat del poble”, incloent-hi aquí a tots els ciutadans, tant si són partidaris d’aquest projecte com si no. Aquesta entitat monolítica, el poble, s’oposa a la caverna espanyolista que no accepta la consulta, ni molt menys la independència i que vol castigar Mas i si pogués ser, suspendre la autonomia.

El que en comptades ocasions es contempla és que el procés sobiranista pugui portar no només a un enfrontament entre poble i caverna sinó també a un debat democràtic entre els ciutadans de Catalunya i a Catalunya.  S’està donant un debat obert, racional  i constructiu entre els ciutadans de i a Catalunya? Des del nostre punt de vista, no. Per poder portar a terme un debat democràtic, s’ha de començar per acceptar que hi ha ciutadans catalans que no volen la independència i que no per això s’identifiquen amb la caverna espanyolista. De fet, les enquestes ens diuen que la meitat de la població no dóna suport a la independència: son tots espanyolistes i contraris a Catalunya? Es així com se sent la meitat de la població? Clarament, no.

Hi ha molts ciutadans i ciutadanes que no estem d’acord amb la independència de Catalunya i que lamentem la manera en que s’està conduint aquest procés, no el procés en sí, sinó la manera. Les enquestes mostren de manera consistent que a Catalunya la meitat de la població se sent tan catalana com espanyola. Aquesta doble identitat no suposa cap trauma ni conflicte per a nosaltres. Molts volem continuar sent una part d’Espanya perquè no pensem que la independència pugui donar resposta als problemes que ens assolen, problemes que són compartits amb la resta d’Espanya: la crisi econòmica, la incompetència dels polítics, la corrupció a tots nivells, l’amiguisme i les xarxes clientelars, i la ineficàcia i la manca de responsabilitat individual en la gestió pública, per citar-ne alguns dels problemes més apressants.

Però resulta que aquells ciutadans que centrem les nostres preocupacions col·lectives en la crisi, la corrupció i  les desigualtats socials i que no pensem que la independència de Catalunya sigui l’eina més adequada per combatre-les, tots aquells que legítimament pensem que és millor seguir formant part d’Espanya i de la UE i lluitar tots els ciutadans junts per fer les  reformes necessàries, resulta que aquests ciutadans som uns feixistes i uns espanyolistes amb els que només queda l’enfrontament directe.  Efectivament, alguns contraris a la independència, sobretot fora de Catalunya, són espanyolistes i menystenen tot lo català. Ningú nega això. El que s’ha de negar clarament és la ficció que tots els catalans que no volem la independència som uns franquistes.

Quin canvi s’hauria d’introduir en el procés sobiranista,  des del nostre punt de vista, compartit sens dubte per molts altres catalans? Ens trobem amb un moviment ampli cap a esdevenir un estat independent i al mateix temps, amb una part, més gran o més petita, de ciutadans que no estan d’acord amb aquest projecte. Doncs bé, totes dues parts haurien de poder expressar-se lliurement, a tots els mitjans de comunicació,  i  totes dues haurien d’entendre que en un moment històric com aquest, tots els ciutadans han de poder participar i donar la seva opinió. És el debat respectuós i la confrontació d’idees el que fa progressar les societats. Es diu sovint que els mitjans catalans són plurals però aquestes afirmacions difícilment poden passar la prova empírica del minutatge televisiu o radiofònic o el número de paraules en la premsa.

El que es tracta de veure és qui pot convèncer a la majoria, però la majoria real, quins arguments dóna cada part, quines avantatges i desavantatges implica marxar o quedar-se. Però la condició necessària per a aquest debat és que tots dos punts de vista, el dels partidaris i els dels contraris a la independència, siguin considerats legítims per part de tots. Es tractaria d’un debat entre els ciutadans de i a Catalunya, tal i com el va haver a Quebec i com s’està donant a Escòcia (no que aquests dos llocs estiguin lliures de desqualificacions virulentes a l’adversari però sí que es donen debats civilitzats entre els pro-independència i els partidaris de seguir amb l’Estat).

Molt poc d’això està passant a Catalunya. Només parlen els partidaris de la independència i els no-partidaris són demonitzats. Aquesta manca de veu en els espais públics d’aquells que volem continuar junts amb la resta d’espanyols porta a preguntar-nos si la defensa de la pluralitat és un valor que la societat catalana ha abandonat. Ens ho preguntem perquè, en un moment així,  el més normal, el més lògic, el més democràtic i el que respondria a l’ideal il·lustrat europeu seria una societat que debatés, amb uns a favor, uns altres en contra i uns altres indecisos, però on les tres opcions fossin legítimes. On no passaria res per estar en desacord, i on seria la força dels arguments contrastats i debatuts el que faria decantar les majories.

Tard o d’hora ha d’arribar el moment de debatre tots junts a Catalunya, partidaris i no-partidaris de la independència, sense demonitzar a ningú, i poder votar, si aquest moment arriba, de manera informada i conscient. Deixem ja de perdre el temps amb la caverna espanyolista, que no interessa ni als independentistes ni als que no ho som. La veritable democràcia a Catalunya consistiria en deixar de dibuixar una societat uniforme o una voluntat del poble i donar pas als ciutadans reals. Llavors emergiria la pluralitat de la societat i podríem debatre de manera oberta, honesta i constructiva tots els reptes als que el procés sobiranista ens enfronta.  Nosaltres doncs també demanem la paraula.