Mercè Vilarrubias
i Sonia Sierra
NOTA: Aquest article va ser enviat al diari Ara perquè sembla evident que no hi ha diàleg entre les diferents posicions davant de la secessió de Catalunya i ens semblava interessant explicar el nostre punt de vista a un públic potencialment independentista. Va ser rebutjat amb l'argument de que ja publicaven molts articles sobre el tema i no volen esdevenir un monogràfic sobre aquest tema.
Llegint un sol dia
la premsa editada a Catalunya, veient TV3 o escoltant Catalunya Ràdio, es fa
clarament palès un malentès que, des del nostre punt de vista, recorre tot el procés sobiranista.
Aquest malentès
consisteix en creure que les diferències d’opinió sobre el procés sobiranista
es limiten a dues entitats monolítiques. Per una banda, tenim un poble català uniforme que està d’acord amb
la independència de Catalunya. Des de fa un any i mig, sentim parlar del “poble
català”, “Catalunya”, “la voluntat del poble”, incloent-hi aquí a tots els
ciutadans, tant si són partidaris d’aquest projecte com si no. Aquesta entitat
monolítica, el poble, s’oposa a la caverna espanyolista que no accepta la
consulta, ni molt menys la independència i que vol castigar Mas i si pogués
ser, suspendre la autonomia.
El que en
comptades ocasions es contempla és que el procés sobiranista pugui portar no
només a un enfrontament entre poble i caverna sinó també a un debat democràtic
entre els ciutadans de Catalunya i a Catalunya. S’està donant un debat obert, racional i constructiu entre els ciutadans de i a
Catalunya? Des del nostre punt de vista, no. Per poder portar a terme un debat
democràtic, s’ha de començar per acceptar que hi ha ciutadans catalans que no
volen la independència i que no per això s’identifiquen amb la caverna
espanyolista. De fet, les enquestes ens diuen que la meitat de la població no
dóna suport a la independència: son tots espanyolistes i contraris a Catalunya?
Es així com se sent la meitat de la població? Clarament, no.
Hi ha molts
ciutadans i ciutadanes que no estem d’acord amb la independència de Catalunya i
que lamentem la manera en que s’està conduint aquest procés, no el procés en
sí, sinó la manera. Les enquestes mostren de manera consistent que a Catalunya
la meitat de la població se sent tan catalana com espanyola. Aquesta doble
identitat no suposa cap trauma ni conflicte per a nosaltres. Molts volem
continuar sent una part d’Espanya perquè no pensem que la independència pugui
donar resposta als problemes que ens assolen, problemes que són compartits amb
la resta d’Espanya: la crisi econòmica, la incompetència dels polítics, la
corrupció a tots nivells, l’amiguisme i les xarxes clientelars, i la ineficàcia
i la manca de responsabilitat individual en la gestió pública, per citar-ne
alguns dels problemes més apressants.
Però resulta que
aquells ciutadans que centrem les nostres preocupacions col·lectives en la
crisi, la corrupció i les desigualtats
socials i que no pensem que la independència de Catalunya sigui l’eina més
adequada per combatre-les, tots aquells que legítimament pensem que és millor
seguir formant part d’Espanya i de la UE i lluitar tots els ciutadans junts per
fer les reformes necessàries, resulta
que aquests ciutadans som uns feixistes i uns espanyolistes amb els que només
queda l’enfrontament directe. Efectivament,
alguns contraris a la independència, sobretot fora de Catalunya, són
espanyolistes i menystenen tot lo català. Ningú nega això. El que s’ha de negar
clarament és la ficció que tots els catalans que no volem la independència som
uns franquistes.
Quin canvi
s’hauria d’introduir en el procés sobiranista, des del nostre punt de vista, compartit sens
dubte per molts altres catalans? Ens trobem amb un moviment ampli cap a
esdevenir un estat independent i al mateix temps, amb una part, més gran o més
petita, de ciutadans que no estan d’acord amb aquest projecte. Doncs bé, totes
dues parts haurien de poder expressar-se lliurement, a tots els mitjans de
comunicació, i totes dues haurien d’entendre que en un moment
històric com aquest, tots els ciutadans han de poder participar i donar la seva
opinió. És el debat respectuós i la confrontació d’idees el que fa progressar
les societats. Es diu sovint que els mitjans catalans són plurals però aquestes
afirmacions difícilment poden passar la prova empírica del minutatge televisiu
o radiofònic o el número de paraules en la premsa.
El que es tracta
de veure és qui pot convèncer a la majoria, però la majoria real, quins
arguments dóna cada part, quines avantatges i desavantatges implica marxar o
quedar-se. Però la condició necessària per a aquest debat és que tots dos punts
de vista, el dels partidaris i els dels contraris a la independència, siguin
considerats legítims per part de tots. Es tractaria d’un debat entre els
ciutadans de i a Catalunya, tal i com el va haver a Quebec i com s’està donant
a Escòcia (no que aquests dos llocs estiguin lliures de desqualificacions
virulentes a l’adversari però sí que es donen debats civilitzats entre els
pro-independència i els partidaris de seguir amb l’Estat).
Molt poc d’això
està passant a Catalunya. Només parlen els partidaris de la independència i els
no-partidaris són demonitzats. Aquesta manca de veu en els espais públics
d’aquells que volem continuar junts amb la resta d’espanyols porta a
preguntar-nos si la defensa de la pluralitat és un valor que la societat
catalana ha abandonat. Ens ho preguntem perquè, en un moment així, el més normal, el més lògic, el més
democràtic i el que respondria a l’ideal il·lustrat europeu seria una societat
que debatés, amb uns a favor, uns altres en contra i uns altres indecisos, però
on les tres opcions fossin legítimes. On no passaria res per estar en desacord,
i on seria la força dels arguments contrastats i debatuts el que faria decantar
les majories.
Tard o d’hora ha
d’arribar el moment de debatre tots junts a Catalunya, partidaris i
no-partidaris de la independència, sense demonitzar a ningú, i poder votar, si
aquest moment arriba, de manera informada i conscient. Deixem ja de perdre el
temps amb la caverna espanyolista, que no interessa ni als independentistes ni
als que no ho som. La veritable democràcia a Catalunya consistiria en deixar de
dibuixar una societat uniforme o una voluntat del poble i donar pas als
ciutadans reals. Llavors emergiria la pluralitat de la societat i podríem
debatre de manera oberta, honesta i constructiva tots els reptes als que el
procés sobiranista ens enfronta. Nosaltres doncs també demanem la paraula.
No les conozco ni se más que lo que ustedes expresan en este artículo. Tiendo a sentirme identificado con lo que expresan, tienen razón en cada punto, aunque hasta ustedes se pliegan a la presión ambiental concediendo a la "caverna independentista" alguna cosa no menor, como la visión maniquea de los catalanes (todos maravillosos) cultos, democráticoa e independentistas frente a una "caverna españolista" de fuera, sin precisar al tiempo que también hay otros españoles no catalanes cultos, democraticos y respetuosos con Cataluña (Catalunya) y todo lo que esta representa. Bien, es una pequeña concesión al ambiente, pero sintomática de un debate inexistente en nombre de la razón excñusiva de una parte. Lo más triste para mi es que no acierto a ver como superar esta situación, pues es evidente que el gran aparato propagandista de la independencia no tiene voluntad alguna de propiciar un auténtico y civilizado debate, y que por parte de los no independentistas de aquí no existe una articulación eficaz más allá de lo justo para una manifestacioncita de vez en cuando, seguramente se trata del eco del desprestigio de la idea de España franquista que muchos identifican con la actual por falta del mínimo conocimiento de la historia y la política y una gran pereza al respecto, entre otros importantes motivos que dejaría para otra ocasión. Para el sector que se siente tanto español como catalán es muy duro intervenir públicamente sobre este tema corriendo el riesgo de ser tenido por anti catalán siendo así que, estoy seguro, ama a Cataluña con toda su alma y la siente tan propia como el que más, como le ocurre con España. Así pues estos se sienten, y estan, amordazados en cuanto a su futuro y el de su tierra. ¿Paradójico no?. En un mundo feliz de simplicidad que más parece boberia, son los únicos que no pueden decidir y si lo hacen han de romper con su corazón. Es el panorama más triste que me hubiera imaginado nunca llegaría a darse. Yo me creí lo que afirmaban los grupos nacionalistas y socialistas durante la transición, que nunca se impondría en Cataluña la violencia de tener que decidir entre estas dos identidades, como a ellos se les había impuesto. Así se consiguió la aprobación casi unánime del primer Estatuto de Cataluña (no como el actual). Pero como se ve no hay honor ni responsabilidad en los políticos y cuando les conviene rompen sus promesas. Las palabras se las lleva el viento, es gratis prometer y hasta rentable hacerlo e incumplir. Saludos.
ResponderEliminarAbsolutament d'acord. Ja era hora que algú ho digués. Gràcies.
ResponderEliminarTé raó, però encara es pot afinar una mica més. La independència no fora res si no fos pel model de país que volen els independentistes. Una Catalunya purament catalana, lliure d'influència espanyola. Algú pot dubtar seriosament que declararien el català única llengua oficial, tot i que la llengua més parlada a Catalunya és el castellà? Que continuarien implantant l'imaginari nacionalista? Aquest model és una proposta i tothom té dret a valorar-la positivament. Però només una proposta i hom pot defensar legítimament altres alternatives, fins i tot una Catalunya castellanitzada (si, és el model del franquisme, però no és dolent el model, tot i que no el defenso, sinó haver tractat d'imposar-lo per la força).
ResponderEliminarMolt bé l'article. Jo penso com vosaltres. No sóc catalana però fa 45 anys que visc a Catalunya. Em fa mal la divisió que s'està creant al voltant de tot aixó. NOSALTRES TAMBÉ EXISTIM ENCARA QUE NO SE'NS TINGUI EN COMPTE. Moltes gràcies
ResponderEliminar